Versió literària moderna inspirada en el discurs del cap Seattle (segle XX)
Seath’tl, Sealth, Seathl, See-ahth, més conegut com a Seattle (1786-1866) fou un amerindi Cap dels duwamish i suquamish.
La ciutat de Seattle es diu així en honor seu.
L’estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, va ser la pàtria dels Duwamish, un poble que, com tots els indis, es considerava una part de la Natura, que respectava i venerava, i amb la qual vivia en harmonia des de feia generacions.
L’any 1855 el catorzé president dels Estats Units, el demòcrata Franklin Pierce, els va proposar als Duwamish que vengueren les seues terres als colons blancs, i que se n’anaren a una reserva.
Els indis no podien entendre això. Com es podia comprar i vendre la Terra?
A parer seu, l’home no pot posseir la Terra, així com tampoc pot ser amo del Cel, de la frescor de l’aire, de la brillantor de l’aigua. El Cap Seattle (Gran Cap dels Duwamish), va donar la resposta, a petició del Gran Cap dels blancs, amb un discurs de saviesa crítica, i prudent esperança, fins i tot avui, gairebé 170 anys després, ens sorprén i ens admira.
“Les meues paraules són com les estrelles, mai s’extingixen“, va dir el Gran Cap Seattle. El seu poble no ha sobreviscut; les seues paraules no es van escoltar.
Missatge del Gran Cap Seattle, de la tribu Duwamish, al president dels Estats Units d’Amèrica del Nord, Franklin Pierce
El Gran Cap Blanc de Washington ens va enviar un missatge dient que vol comprar les nostres terres. El gran cap ens va enviar també paraules d’amistat i de bona voluntat.
Això és molt amable per part seua, ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat. No obstant això nosaltres meditarem la seua oferta, ja que sabem que si no venem, vindran segurament homes blancs armats i ens trauran de les nostres terres.
Però, com és possible comprar o vendre el cel o la calor de la terra? Nosaltres no comprenem esta idea. Si no som amos de la frescor de l’aire, ni del reflex de l’aigua, com podreu comprar-los?
Nosaltres prendrem una decisió. El Gran Cap de Washington pot confiar en el que diga el Cap Seattle, amb tanta seguretat com el transcórrer de les estacions de l’any. Les meues paraules són com les estrelles, que mai tenen ocàs.
Cada partícula d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant agulla de pi, cada gra de sorra de les platges, cada gota de rosada dels ombrívols boscos, cada clariana, el brunzit de cada insecte, són sagrats en memòria i experiència del meu poble. La saba que puja pels arbres duu amb si el record dels pells roges.
Els morts dels homes blancs obliden la terra on van nàixer quan partixen per vagar entre les estrelles. En canvi, els nostres morts no obliden mai aquesta terra meravellosa, doncs ella és la nostra mare. Som part de la terra i ella és part de nosaltres.
Les flors perfumades, el cérvol, el cavall, la gran àguila, són els nostres germans. Els cims rocosos, els prats humits, la calor del cos dels poltres i dels homes, tots som de la mateixa família.
Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens comunica que pensa comprar la nostra terra, exigix molt de nosaltres. Diu que ens reservarà un lloc on puguem viure agradablement i que ell serà el nostre pare i nosaltres ens convertirem en els seus fills.
Però, és això possible? Déu estima el vostre poble i ha abandonat els seus fills vermells. Ell envia màquines per ajudar l’home blanc en el seu treball i construïx per a ell grans poblats. Fa més fort al vostre poble dia a dia. Aviat inundareu al país com rius que s’estimben per precipicis després d’una tempesta inesperada. El meu poble és com una planta en regressió però sense retorn. Som de raça diferent. Els nostres i els vostres nens no juguen junts i els nostres ancians compten històries diferents. Déu us és favorable i nosaltres, en canvi, som orfes.
Nosaltres gaudim d’alegria en sentir aquests boscos. L’aigua cristal·lina que discorre pels rius i els rierols no és només aigua, sinó també la sang dels nostres avantpassats. Si us venem les nostres terres heu de saber que són sagrades, ensenyeu als vostres fills que són sagrades i que cada reflex fugaç de l’aigua clara de les llacunes narra vivències i successos del meu poble. El murmuri de l’aigua és la veu dels meus avantpassats.
Els rius són els nostres germans que sadollen la nostra set. Ells porten les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si us venem les nostres terres heu de recordar això i ensenyeu als vostres fills que els rius són els nostres germans i que, per tant, cal tractar-los amb dolçor, com es tracta a un germà.
El Pell roja retrocedís sempre davant l’home blanc invasor, com la boira primerenca es replega en les muntanyes davant el sol del matí. Però les cendres dels nostres pares són sagrades, les seues tombes són sòl sagrat, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part del món és sagrada per a nosaltres.
Sabem que l’home blanc no ens comprén. Ell no sap distingir una part del país d’una altra, ja que és un estrany que arriba a la nit i despulla a la terra del que desitja. La terra no és la seua germana sinó la seua enemiga i quan l’ha dominat continua avançant. Deixa enrere les tombes dels seus pares sense preocupar-se. Oblida tant les tombes dels seus pares com els drets dels seus fills. Tracta la seua mare, la terra, i al seu germà, l’aire, com coses per comprar i devastar, per vendre-les com si fossin ovelles o comptes de colors. La seua voracitat acabarà per devorar la terra, no deixant enrere més que un desert.
Jo no sé, però la nostra manera de ser és diferent de la vostra. La sola visió de les vostres ciutats tortura els ulls del Pell roja. Potser és perquè som uns salvatges i no comprenem. No hi ha silenci a les ciutats dels blancs. No hi ha cap lloc on escoltar com s’obren les fulles dels arbres a la primavera o el brunzit dels insectes. Potser és només perquè soc un salvatge i no entenc, però el soroll de les ciutats únicament ofén a les orelles.
De què servix la vida si no podem escoltar el crit solitari de l’enganyapastors, ni les querelles nocturnes de les granotes a la vora de la bassa? Soc un Pell roja i gens entenc, però nosaltres estimem la remor suau del vent, que acaricia la superfície del rierol, i l’olor de la brisa, purificada per la pluja del migdia o densa per l’aroma dels pins.
L’aire és preciós per al Pell roja, ja que tots els éssers compartixen el mateix alé: l’animal, l’arbre, l’home …, tots respirem el mateix aire. L’home sembla no notar l’aire que respira. Com un moribund que agonitza des de fa molts dies, és insensible a la pestilència.
Però si nosaltres us venem les nostres terres no heu d’oblidar que l’aire és preciós, que l’aire compartix el seu esperit amb tota la vida que manté. L’aire va donar als nostres pares el seu primer alé i va rebre la seua última expiració. I l’aire també ha de donar als nostres fills l’esperit de la vida. I si nosaltres us venem les nostres terres, heu d’apreciar com una cosa excepcional i sagrat, com el lloc on també l’home blanc senta que el vent té el dolç aroma de les flors de les praderies.
Meditarem la idea de vendre les nostres terres, i si decidim acceptar, serà només amb una condició: l’home blanc ha de tractar els animals del país com als seus germans. Jo soc un salvatge i no ho entenc d’una altra manera. Jo he vist milers de bisons podrint, abandonats per l’home blanc després de matar-los a trets des d’un tren que passava. Jo soc un salvatge i no puc comprendre que una màquina fumejant siga més important que els bisons, als que nosaltres cacem només per seguir vivint.
Què seria l’home sense els animals? Si els animals desaparegueren l’home també moriria de gran solitud espiritual. Perquè el que li passe als animals, també aviat li passarà a l’home. Totes les coses estan relacionades entre si. El que afecta a la terra, afectarà també als fills de la terra.
Ensenyeu als vostres fills el que nosaltres hem ensenyat als nostres fills: la terra és la nostra mare. El que afecta a la terra, afectarà també als fills de la terra. Si els homes escupen a la terra, s’escupen a si mateixos. Perquè nosaltres sabem això: la terra no pertany a l’home, sinó l’home a la terra. Tot està relacionat com la sang que unix a una família. L’home no va crear el teixit de la vida, sinó que simplement és una fibra d’ell. El que feu a aquest teixit, us ho feu a vosaltres mateixos.
El dia i la nit no poden conviure. Els nostres morts viuen en els dolços rius de la terra, tornen amb el pas silenciós de la primavera i el seu esperit perdura en el vent que arrissa la superfície del llac.
Meditarem la idea de l’home blanc de comprar les nostres terres. Però, un home potser amo de la seua mare? El meu poble pregunta: què vol l’home blanc? Es pot comprar l’aire o la calor de la terra, o l’agilitat del cérvol? Com podem nosaltres vendre aquestes coses, i vosaltres com les podreu comprar? Podeu potser fer amb la terra el que us plaga, simplement perquè un Pell roja signe un tros de paper i l’hi lliure a un home blanc? Si nosaltres no posseïm la frescor de l’aire, ni el reflex de l’aigua, com podreu comprar? És que podreu tornar a comprar els bisons, quan hàgeu matat fins a l’últim?
Quan tots els bisons hagen estat sacrificats, els cavalls salvatges domats, els misteriosos racons del bosc profanats per l’alé aclaparador de molts homes i s’atipen de cables parlants l’esplèndida visió dels turons. On estarà el bosc? Haurà estat destruït. On serà l’àguila? Hi haurà desaparegut. I això significarà la fi de la vida i el començament de la lluita per la supervivència.
Però vosaltres caminareu cap al desastre brillant gloriosament, il·luminats amb la força del déu que us va portar a aquest país i us va destinar per dominar aquesta terra i al Pell roja. Déu us va donar poder sobre els animals, els boscos i els Pells roges per algun motiu especial. Aquest motiu és per a nosaltres un enigma. Potser el comprenguérem si sabérem amb què somia l’home blanc, quina esperança transmet als seus fills en les llargues nits d’hivern i què il·lusions bullen en la seua imaginació que els faça anhelar el demà.
Però nosaltres som salvatges i els somnis de l’home blanc ens romanen ocults. I per això seguirem diferents camins, perquè per sobre de tot valorem el dret de cada home a viure com vulga, per molt diferent que siga dels seus germans.
No és molt, realment el que ens unix. El dia i la nit no poden conviure i nosaltres meditarem la vostra oferta de comprar el nostre país i enviar-nos a una reserva. Allà viurem a part i en pau. No té importància on passarem la resta dels nostres dies. Els nostres fills van veure els seus pares denigrats i vençuts. Els nostres guerrers han estat humiliats i després de la derrota passen els dies fastiguejats, enverinant els seus cossos amb menjars dolços i fortes begudes.
No tenen importància on passarem la resta dels nostres dies. Ja no seran molts. Poques hores més, potser un parell d’hiverns, i cap fill de les grans tribus que abans vivien en aquest país i que ara vaguen en petits grups pels boscos, sobreviuran per lamentar davant la tomba d’un poble, que era tan fort i tan ple d’esperances com el nostre.
Però quan l’últim pell roja haja desaparegut d’aquesta terra i els seus records només siguen com l’ombra d’un núvol sobre la praderia, encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats en aquestes ribes i en aquests boscos. Perquè ells estimaven aquesta terra com el nadó estima el batec del cor de la seua mare.
Però per què he de lamentar per l’ocàs del meu poble? Els pobles estan formats per homes, no per altra cosa. I els homes naixen i moren com les ones del mar. Fins i tot l’home blanc, el déu camina i parla amb ell d’amic a amic, no pot eludir aquest destí comú. Potser som realment germans.
Una cosa sí que sabem: potser l’home blanc descobreix algun dia que el nostre Déu i el seu són el mateix. Vosaltres penseu que el posseïu, com preteneu posseir el nostre país, però no ho podreu aconseguir. Ell és el Déu de tots els homes. Aquesta terra és preciosa per a Ell, i danyar-la significa menysprear el seu Creador.
També els blancs desapareixereu, potser abans que les altres races. Continueu embrutant el vostre llit i una nit morireu asfixiats pels vostres propis excrements.
Nosaltres meditarem la vostra oferta de comprar la nostra terra, ja que sabem que si no acceptem vindrà segurament l’home blanc amb armes i ens expulsarà. Perquè l’home blanc, que posseïx momentàniament el poder, creu que ja és Déu, a qui pertany el món.
Si us cedim la nostra terra, estimeu-la tant com nosaltres l’hem estimada; cuideu-la com nosaltres l’hem cuidada. I amb totes les vostres forces, el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la per als vostres fills i estimeu-la com Déu ens estima a tots.
Doncs encara que som salvatges sabem una cosa: el nostre Déu és el vostre Déu. Aquesta terra és sagrada. Fins i tot l’home blanc no pot eludir el destí comú. Potser fins i tot siguem germans. Qui sap!
